M Carme Hernández Escolano

Dilluns de vampirs

Cada dia agafava el metro a la mateixa hora, ni un minut abans, ni un minut després; això formava part del seu personal ritual. Sempre viatjava en el vagó amb l’esma de qui busca la presa adient per a una dissecció.

Perfeccionava la tècnica de cerca i captura dia rera dia i sempre trobava el personatge adient: ulls tristos, mirada perduda, nus a la gola... Observava cada detall del posat i després de l’inquietant esforç,   segura de la tria, se sentia millor. Descobrir la inseguretat en algú li produïa una sensació de benestar general; només així aconseguia tranquil·litzar el cuc de tristor que enverinava cada minut de la seva existència i dels seus pensaments.

Aquest dilluns havia triat a una dona. Feia dies que no s’entrenava amb algú del seu gènere. Mitjana edat, potser uns anys més jove que ella -això sempre la feia sentir malament-. Els anys passaven i no trobava la pau que tractava de traspuar en el seu estudiat caminar i el posat d’intel·lectual dels seus gestos.

L’observava de lluny. Tot i que el vagó anava ple de gom a gom, ara només existia Ella, la presa triada. Es va fixar en el seu exagerat maquillatge i va veure un blau amagat rere una gruixuda base de color préssec, es va fixar en el botó de la camisa mal cordat... tot i que a primera vista el conjunt semblava harmònic cada detall vist per separat delatava desordre.

Perfecte! L’observadora només suportava la seva imperfecció si abans la veia en els altres. Cada dia dedicava una estona a aquest joc; especialment els dilluns, a la fi l’altre no  s’adonava de l’anàlisi inquisidor dels seus ulls.

No sabia ni com, ni quan havia començat amb tot allò, al principi li va preocupar però aviat va trobar tantes justificacions racionals que havia decidit mantenir-ho  com un costum banal.  

En arribar a la parada anunciada, baixà lentament amb la satisfacció d’haver engolit l’energia necessària per encarar un nou dia. Arribà somrient a l’edifici,  avui ni tan sols li calia omplir el buit amb un cafè. Tenia un especial bon humor pintat als llavis i fins tot saludà amb una frase entusiasta els companys d’ascensor.

En obrir la porta de la consulta va veure a la sala d’espera els primers pacients. Entrà al seu despatx i  va dedicar uns minuts a col·locar la seva butaca en el racó, com sempre, a la mateixa distància de la finestra. Aquesta rutina li feia sentir-se segura. Transcorregut un temps va fer passar el primer pacient. Li va donar la mà i es va disposar a escoltar el relat infantil d’una ànima empresonada en un cos d’adult tractant d’aclarir la foscor de la seva infància.

Què estaria fent ara Ella? Pensava amb el rerafons del trist discurs.

Ella

Aquest matí de dilluns s’havia llevat cinc minuts abans que ahir i deu més d’hora que abans d’ahir. Des de feia setmanes mantenia una batalla amb el temps i amb sí mateixa. Els minuts semblaven escapolir-se com la sorra i el seu cos no responia amb l’agilitat d’abans a les presses del dia a dia.

Sabia que perdia la batalla, els esforços semblaven inútils, però tot i així es deia: avui sí, només una mica de paciència i ho aconseguiré!. Dutxar-se, escollir roba, cuinar, escriure una nota... tot plegat s’havia convertit en un esforç . Sortosament ningú s’havia adonat, encara!

La memòria també li jugava males passades, malgrat l’empeny sempre oblidava alguna cosa.  Les paraules s’esborraven de la seva ment, les dates ballaven a l’agenda. S’havia acostumat a equivocar-se.  Trobar paraules per a un objecte, recordar el nom d’un conegut, marcar un número de telèfon... era un suplici. Fa un temps algú li va explicar una història sobre un lladre de paraules i últimament començava a creure que s’havia instal·lat a la seva vida.  

Arribava el moment màgic del dia, despertar els petits. Cada dia posava una especial cura en aquell moment. Ells no havien de percebre el canvi! Respirava a fons, col·locava un somriure especial en el seu rostre trist mentre avançava pel passadís.

L’escassa energia la reservava per guarir a aquells petits, la resta es podia trencar però ells no.

Els mirava adormits mentre es deia en silenci: són tan petits! Els feia un petó ben fort, unes pessigolles i pronunciava un Bon dia princesa! Bon dia príncep!. Uns ulls somrients li tornaven la força necessària per encarar la jornada.

Mentre era a la cuina preparant l’esmorzar rumiava com resoldre la novetat d’aquell dilluns. Mentre es pentinava havia fixat un segon la mirada a l’espill i el va descobrir: un blau a la galta esquerra, fantàstic!. Només li faltava allò. Feia dies que no tenia esma ni de maquillar-se però avui calia posar remei al malefici. Una capa de maquillatge amb presses, estès com qui tracta d’amagar una taca a la paret era tot el que podia fer, i cordar de nou la camisa sense mirar els botons. Els cinc minuts daurats s’havien escapolit tapant forats.

Va sortir de casa amb pressa però amb moviments que ella notava lents i descoordinats. Van arribar just a temps, abans que es tanqués la porta de l’escola. Un petó, passeu-vos-ho molt bé, apreneu moltes coses...! Els ulls humits.

Baixava els esglaons del metro lenta i insegura, tenia por de caure perquè sabia que els seus moviments eren inestables.

Pujà al vagó i durant tot el trajecte va notar la mirada insistent i inquisidora d’algú. Tant era! Ni tan sols va voler saber com era, ni de qui era el rostre.  

Mentre feia l’habitual recorregut rememorava el cap de setmana. Creia que fer  exercici l’ajudaria a sentir-se millor, necessitava alleugerir el pes del seu cos. Tota la família va dedicar esforços per ajudar-la a netejar la bici, aquella que durant gairebé dos anys havia esperat una oportunitat arraconada al balcó. Havia arribat el moment! Encara escoltava els comentaris sorpresos per la seva sobtada afecció a l’esport.

Un recorregut planer, primera volta sense problemes, a la segona el terra i un dolor intens a la cara. Aquest maleït cos no responia com abans!

Ara al sortir al carrer cap a la feina, li va semblar tot més estrany, la por l’havia sorprès de nou aquell dilluns just a la sortida de l’estació, gairebé tremolava, els seus passos defallien, però havia d’arribar. Cada vegada se sentia més petita, tant que hagués pogut desaparèixer allà mateix.

Passaria una altra setmana sense saber perquè feia les coses, ni per a què, només amb la certesa que les feia malament, almenys això és el que Ell li deia. D’ençà uns mesos rebia menys encàrrecs, el telèfon només respirava per error i les mirades sempre eren inquisidores.

La solitud era l’única companyia que trobava per fer un cafè i l’escalfor de la tassa  l’únic moment tendre de tota la jornada.

Ell

Ell havia passat el cap de setmana tancat a casa, preparava un article que l’havia tret tot el temps lliure. Feia anys que dedicava els caps de setmana a preparar articles d’última hora.

Acabava d’arribar al despatx, tothom semblava haver tingut un cap de setmana trepidant, ell portava a la mà un maletí ple de paraules i números importants. Sense saber com Ella va aparèixer de nou, com cada dilluns, entre els seus pensaments.

Ella no era important, no tenia paraules ni números, però tenia una família, uns fills, i tot  i la seva expressió trista veia com s’il·luminava el seu rostre quan l’havia sorprès mirant les fotos en hores de feina.

Ell tenia els seus articles i uns fills amb els que només parlava per informar-se, no tenia temps per a més. La tendresa no formava part dels seus plans, més aviat els entorpia, així que quan trobava a algú com Ella iniciava un joc que sempre guanyava. Era senzill, ben senzill, a la fi Ella mai s’adonaria de la perversitat dels seus actes però Ell necessitava d’aquelles victòries per omplir el buit que notava.

Ella continuava rumiant en què s’havia equivocat i perquè últimament se sentia buida, com si cada dia uns vampirs beguessin glops de la seva sang, però això és només fantasia.